El Messies

Messies.

1. La paraula “messies” és d’origen hebreu; en grec es tradueix per “crist”, i significa “ungit”.

En l’antic poble d’Israel, com en altres països orientals, algunes persones destinades a càrrecs públics importants eren ungides amb oli perfumat. Això comportava que, d’alguna manera, eren consagrades a Déu. Si eren consagrades a Déu era perquè abans, d’alguna manera, Déu les havia “elegit” per a alguna missió. Així, ungir una persona, o fins i tot un lloc o un objecte, era reconèixer que Déu se’l “reservava” per a alguna cosa.

Solia ser normal ungir els reis i els summes sacerdots. En aquest sentit, tots ells eren “messies” (o “crists” o “ungits”).

2. Però l’ungit per antonomàsia era David. Escollit per Déu, el profeta Samuel el va ungir com a rei d’Israel (1Samuel 16,12ss). Aquesta unció anava acompanyada de la promesa de permanència del seu Regne (2Samuel 7,11).

 

Però, de fet, el regne de David va durar poc temps. Després del seu fill Salomó, es va dividir; i després va desaparèixer engolit pels successius imperis: Assiri, Babilònic, Persa, Grec, Romà, ... La promesa de Déu sobre la "permanència" del regnat de David quedava, doncs, per complir.

Però Déu és fidel: allò promès s’havia de complir. Com? Els Profetes anunciaven que Déu suscitaria un “rebrot” (descendent) de la Casa de Jessè, pare de David que restauraria el seu Regnat (Isaïes 11,1ss. Veure també Jeremies 23,5).
Aquest futur “alliberador” era esperat com “El Messies” definitiu.

Així, doncs, hi havia diferents persones “ungides” (messies), però després de la pèrdua de la independència, l’esperança estava posada en "el Messies que havia de venir”. La figura de “El Messies” es va anar construint a partir dels records del Passat (referits al Rei David) i de les esperances del Futur.

Cadascú l’imaginava segons les seves necessitats i expectatives: com un gran guerrer que, a semblança de David, portaria la independència a Israel i en faria un gran imperi; o com un poderós reformador dels mals costums, que eren la causa de les desgràcies del Poble; o com un purificador del temple, que permetria tornar a experimentar-hi la presència salvadora de Déu;...

Era relativament freqüent, donada aquesta “esperança popular”, que sorgissin personatges singulars en qui alguns hi veien l’arribada del “Messies”, fins que en quedaven decebuts (Fets 5,34ss).

3. Avui dia, força Jueus consideren que “El Messies” ha vingut amb l’estat israelià, ja que gràcies a ell s’ha reconstituït el Poble d’Israel i han recobrat la "seva" terra i la seva independència, perduda durant més de 2500 anys.

(Que, durant tot aquest llarguíssim temps, Israel hagi estat capaç de mantenir la seva identitat com a poble, deu seu un cas únic en la Història; i això el fa digne d’una profunda admiració. I resultaria encara molt més admirable si, en el contenciós que manté amb el poble palestí, fes ús d’aquella saviesa i generositat que una tan llarga història pot generar).

4. Pel que fa a Jesús, i segons el llenguatge religiós dels Evangelis, no consta que ell s’anomenés a si mateix “El Messies” (fora del diàleg amb la Samaritana per exigències del guió. Joan 4,26). Però, quan són d’altres que li donen aquest nom, no nega ser-ho, encara que prohibeix severament de dir-ho a ningú (Mateu 16,20; 26,63; Marc 8,29; 14,61; Lluc 4,41; ...).

Jesús sabia que quasi tothom imaginava “El Messies” com algú que, quan vingués, faria una exhibició de poder diví destruint els enemics d’Israel.

Aquesta situació venia del fet que una majoria de gent de l’antic Israel entenien la seva elecció com un privilegi i no com un servei a la Humanitat.

Segons el missatge de la Bíblia, Israel és el “poble elegit” per Déu per portar a terme una missió universal: ser testimoni de l’amor alliberador de Déu a tots els Pobles oprimits.

Aquest alliberament que Israel i els Pobles oprimits viuen en la seva pròpia història, els converteix en Pobles cridats a ser “ferment de llibertat en la Humanitat”.

Però la majoria del Poble, preferint deixar-se guiar pels poderosos, no va ser fidel a aquesta missió. Serà en Jesús i els Dotze (número que simbolitza les Dotze Tribus que formaven el Poble) que Israel donarà compliment a aquesta missió-servei.
No ho faran, evidentment, amb exhibició de Poder sinó amb esperit de Servei.
La resurrecció (per als qui l’acceptin), serà la “prova” de que aquest camí és el vertader.

5. L’autèntica causa de l’esclavitud humana és la tendència a dominar els altres. Aquesta tendència ens porta a voler passar de “dominats” a “dominants”. Així, sempre es genera esclavitud.
És d’aquesta tendència nefasta que ens allibera el missatge de Jesús quan l’acceptem. Ell començà desterrant de la seva pròpia persona aquesta tendència al domini, fent-se, per a tots, exemple d’una vida que no s’imposa sinó que es dóna.

Tot l’entorn el temptava perquè fes servir la seva relació amb Déu com un Poder. Però Jesús va vèncer totes aquestes temptacions (Lluc 4,6ss).
La seva resurrecció va posar de manifest que no anava equivocat i que Déu mateix li donava la raó. Així, doncs, després de la resurrecció, queda clar que Jesús pot ser considerat “El verdader Messies” o l’autèntic alliberador.

6. No consta que mai fos ungit amb oli per cap "sacerdot" o "profeta". Sí, en canvi per "Maria", un membre de la comunitat dels germans (Joan 12,3). En les diferents uncions, el perfum de l’oli representa la presència i l’acció de l’Esperit de Déu en aquella persona. En el cas de Jesús, la “unció” que rep és directament amb l’Esperit alliberador que troba en ell un espai per fer-hi estada permanent (Baptisme. Mateu 3,16s). És possible que la insistència dels Evangelis en dir que Jesús anava a “Getsemaní”, a la Muntanya de les Oliveres, tingui la intenció de suggerir aquesta “unció permanent”, ja que “getsemaní” significa “trull” o “molí d’oli”.

7. No obstant, la paraula “Messies” queda curta per expressar la realitat de Jesús. Per si mateixa, aquesta paraula ens situa en la perspectiva de l’alliberament i de les esperances d’Israel, però no dona relleu a allò que és l’aportació més pròpia i meravellosa de Jesús: tots els humans som cridats a ser “Poble de Déu”. I no solament en la llibertat, sinó també en la participació de la vida de déu. Podem anomenar Jesús “el Messies” (en grec: “Crist”); però els Evangelis ens el presenten sobretot com a “home fill de déu” (Lluc 22,70. Joan 19,7). I en l’home-jesús hi descobrim la “vocació” de tots els humans.